La comunitat internacional és testimoni impotent i tolerant de la seva degradació i fracàs. Ja ni les fotografies de gent que fugen d'un món tenyit de negror i patiment, ni nens agonitzants respirant mort a les portes d'Europa, ens commouen. Possiblement els nostres sentits estan anestesiats perquè ens hem acostumat a veure, callar i atorgar.

És difícil imaginar que Síria -fa només uns anys- era un país d'una bellesa espectacular, aliena al pas del temps i on la història i la cultura van anar deixant els seus traços de dignitat. Persones somrients i amables que et convidaven a una conversa sense presses davant d’un te deliciós.

Les imatges que componen aquesta sèrie es van realitzar el setembre del 2010, pocs mesos abans que comencés la barbàrie. Aquestes fotografies ens permeten acariciar l'emotivitat d'un record per tornar-nos a una Síria en pau. Un halo d'esperança, que avui més que mai reclamen els versos de l'escriptor Mark Twain: "... Cap esdeveniment remarcable ha succeït en el món sense que Damasc hi fos per enregistrar-lo. Per lluny que retrocedeixis en el passat, Damasc sempre roman allà. Erigida sobre els gastats ossos de milers d'imperis, contemplarà altres tantes sepultures abans de morir".

Els innocents a l'estranger, 1869.