Fa uns anys, i després de la lectura d’"El mite de la caverna" de Plató, vaig començar amb el projecte "P N T".

El cant final de la "idea" el resumeixo, com si d'una utopia es tractés, a: "I tot i les ombres trobarem la llum".

Amb el pas del temps... les imatges van evolucionar, van mutar de la figuració... a l'abstracció.

El treball és una fantasia visual. Una fusió de llums i ombres. Una intensa expressió personal...

En aquesta percepció subjectiva, he arribat a la conclusió que l'espectador, davant de qualsevol signe irreconeixible, apel·la al seu arxiu d'evocacions acumulades -derivades de la seva naturalesa i idiosincràsia- per interpretar la minsa "realitat".

I la llum es va acabar esvaint... dissipant-se... Penso que ni tan sols vaig arribar, de forma suau, a acariciar-la.