Les meves fotografies són un diari. No parlo de sirenes, centaures o criades de l’edat d’or holandesa, parlo de mi mateixa. Tot el que apareix a les imatges és, per a mi, un fet molt específic.
Tanmateix, l’art és sorprenent perquè és un codi universal que es pot desxifrar de mil maneres. No puc pretendre que la gent entengui la meva fotografia tal com jo la comprenc o la sento. Una persona és lliure d’interpretar, tindrà associacions lligades precisament al seu “bagatge” personal (cultural, professional, social, emocional...). ¿Una persona no pot experimentar res? És clar. I està bé. No tinc cap objectiu per "colpejar" tothom. No intento transmetre alguna cosa a algú. A la vegada, per descomptat, estic contenta quan la gent reacciona i comparteix els seus pensaments amb mi. Això és valuós.
