El febrer de 1976, a les primeres mobilitzacions massives, Robert Ramos hi participa i du una càmera del seu pare. Moments intensos, instants fugaços, emocions desbordades. Intueix que allò que viu formarà part de la història col·lectiva. Actor i espectador, l’afició es torna vocació i, més enllà, professió.

Des de la terra i més enllà, tot d’astres que embadaleixen la mirada, tot d’imatges que acaben emergint de l’ull de la càmera. Nits estelades i càlides llunes formen part dels reptes atàvics i d’evasió d’aquests darrers anys, més enllà de la professió.

Mirant més enllà, les lluites no s’acaben. L’espai és infinit.